Des d'èpoques molt primerenques, a finals del IV mil·lenni aC, determinats grups assentats a la vall del Nil, entre la Primera cataracta i el mar Mediterrani, van mantenir contactes comercials amb poblacions de Palestina i Núbia. Poc després que el territori egipci s'unifiqués sota un monarca i comencés a emprar-se l'escriptura, ca.3000 aC, comencen a gravar-se inscripcions que commemoren incursions egípcies en territori estranger per proveir-se de matèries primeres. Les expedicions a l'estranger adquireixen certa periodicitat al voltant de l'any 2000 aC, i la presència egípcia comença a adoptar gairebé un caràcter permanent en àrees com Serabit el-Khadim, a la península del Sinaí, o Biblos, a la costa del Líban. D'altra banda, la immigració de gent del nord i del sud cap a Egipte va augmentar llavors considerablement. Poc després de l'any 1550 aC. les tropa del faraó Ahmose, primer rei de la dinastia XVIII (que inaugura l'època anomenada Regne Nou) remunta el Nil fins a sobrepassar la Tercera cataracta. Pel nord arribarà l'Eufrates a Síria. S'havien establert les bases de l'imperi Egipci, que després enfortiria Tutmosis III amb les seves campanyes gairebé anuals per Palestina i Síria i mantindries els altres monarques de la dinastia. D'un extrem a l'altre, el domini egipci va arribar a cobrir una extensió de 2500 km. Tot i les grans diferències en el control que va exercir l'administració de la corona egípcia sobre els territoris del sud i el nord.
