Vasili Rózanov és el més diferent dels escriptors russos de principis del segle xx. Un rar, es diria. També un gran reaccionari, un grafòman, un home a cavall entre dos mons i corrent al galop cap al qual volia inventar-se. A Motius orientals hi ha tot Rózanov, com tot ell és a cadascun dels seus llibres armats amb la fusteria més delirant de la delirant Rússia: Hojarasca, En el món del fosc i el irresolt o Solitària. El ressò de la mort, però, l'ensurt imminent de la mort confrontat amb l'alegre visitació de l'origen de la civilització a la conca del Nil és, en aquest breu volum, d'una bellesa tan commovedora com al·lucinant. Motius orientals és un dels darrers llibres de Rózanov. En aquest estrèpit final, només se'l podria equiparar amb L'apocalipsi del nostre temps, l'obra d'un cadàver que observa el calendari trepitjat pels homes. Aquest home va mirar abans l'origen, el lliri agitat per la brisa, va deixar dit que no es rendia, perquè hi havia un destí per escriure-li al món. Un destí que, ¡quina mala passada!, era alhora pretèrit i sentència.
